dimarts, 24 d’agost del 2010

El mes d'agost ha passat volant!

Ja fa gairebé un mes que no he escrit res al blog...la meva falta de constància queda patent!
Bé, en aquestes setmanes han passat moltes coses i la meva moral ha sigut com una muntanya russa, més impressionant que el Dragon Khan!

La Carmen va tornar a Espanya el dia 10 d'agost, però abans vam celebrar-ho anant de festa per NY. A més a més hi havia el Henry i la Ingrid de vacances per allà i el resultat de tot plegat no va deixar de ser curiós. Ens va guiar un amic de la Ingrid i vam acabar sopant a un lloc amb un toro mecànic on totes les ties hi pujaven amb faldilla (i clar...el resultat final era que la faldilla passava a ser top!) i depsrés vam anar a ballar a un club a East Village (equivalent al Born de Bcn). M'ho vaig passar molt bé, vaig riure molt però la tornada va ser matadora! Dues hores en tren i després excursió amb el Shuttle fins a casa maten a qualsevol persona no tant jove...

Durant la setmana després vaig estar realment trista i avorrida...soleta i sense ningu amb qui fer les birres de la tarda-vespre. La Ning (noia xinesa companya de pis i lab) em cau bé, però molta conversa no té...és una mica sosa i tenim horaris diferents.
El dissabte 14 vam anar a Boston d'excursió..i m'encanta! Si mai heu de fer un postdoc als USA...que sigui a Boston! És una ciutat gran, amb moltes coses i la zona del port és molt i molt maca, a més a més el campus de Harvard també em va agradar! Espero que al Dani (amic d'aquí) li donguin la beca per anar-hi...així tindré lloc on estar-m'hi!

I aquest cap de setmana passat ha sigut mogudet...més o menys! El divendres el Francesc em va convidar a una BBQ amb els seus amics, va estar molt bé, gent molt maca. El dissabte me'l vaig passar a NY amb el Vilaró a Chinatown...i no cal que hi aneu mai (fa pudor a peix podrit i està brut!) i després passejant per Greenwich (aquí si!). I al vespre-nit vaig anar a veure una peli a cal Francesc, que tb hi era la Ning.

O sigui que no paro els caps de setmana, però entre setmana això és mooooolt avorrit: casa-lab-casa, algun dia al gimnàs o algun soparet (ahir a casa el Mauro i la Nina), però bàsicament de casa a la feina...i són moltes hores!

Ah...i lo de la moral...si aquest mail l'hagués escrit ahir...hagués sigut depriment, la feina no va 100% com jo voldria i no tenia massa clar què en treuria d'aquesta estada...Suposo que la meva cara de feia uns dies era maca de veure i avui el Francesc ha vingut a preguntar-me com estava i hem estat parlant de l'estada, de com estic i de les meves expectatives...m'ha costat, pq ja sabeu que jo no parlo de sentiments però al final m'ha anat molt bé! A més a més l'Andrea tb em va veure fatal ahir i avui m'ha portat un pastís apte per diabètics que ha preparat...més maca!

Doncs res, que sembla que remuntem! I a més a més en una setmana seré per terres catalanes!!!!!!!!! I ho necessito...si més no per fer el canvi d'armari, que aqui ha començat el fred i semblo una ceba però amb sandàlies...avui anava una mica guachurrili, que diriem amb la Laura.


dilluns, 2 d’agost del 2010

I, a vegades, ens en sortim...

Provem d'encaixar en escenes boniques,
en ports de diumenge farcits de gavines,
en grans sobretaules on els avis canten,
en nits vora el foc abraçats a una manta.

Es tracta de ser els simpàtics del barri,
els que ballen i ballen fins que els músics parin
i irrompre arrogants lluint les millors gales
en discos amb dones amb feines estables.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.

.Busquem quedar bé en el retaule magnífic
dels que van pel món amb posat monolític
i afronten la vida mirant-la a la cara
i un dia, contents, compren flors a sa mare.

Intentem trampejar per ser persones dignes,
el pare modèlic que volen les filles,
el de la veu greu, el de la mà forta,
que paga un vermut i que arregla una porta.

I després tancar els ulls i sentir el món en calma
i dos ocellets fent piu-piu dalt d'un arbre
havent enllestit un gran epitafi
que arranqui somriures a tots els que passin.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.

Avui m'ha vingut al cap aquesta cançó dels Manel...porto uns dies que penso que me n'estic ensortint..la gent pensa que sóc sociable, que sé parlar anglès i que tinc criteri...Però la meva falta d'habilitats socials i la meva vergonya les segueixo notant. Em cansa fer veure que m'interessen segons quins temes i parlar per parlar...si no tinc res a dir o no sé què dir, callo...i això no es porta. 

De fet, si faig una llista de la quantitat de coses que estic fent semblaria realment que m'ho estic passant de conya, però pel que m'esta servint és per coneixe'm més i capficar-me en les meves limitacions...Crec que haig d'apendre a deixar-me anar i no pensar tant...seria bo per la meva salut mental! Sort que no tinc massa temps per donar-hi voltes!

Bé, no us preocupessiu pas, estic bé i m'està servint de molt tot això. No només per la feina (que tela el que estic aprenent) sino per la vida personal tb!